Treballar com a administrador de vins en una bulliciosa botiga de queviures de Seattle poques vegades, fins i tot, era com estar en una botiga tranquil·la i refinada. Tot i que vaig cultivar amistats amb alguns clients, també vaig ser testimoni de lladres descarats que s’omplien ampolles pels pantalons o clavaven clandestinament xarop per a la tos al passadís. Per a totes les persones ben intencionades que em portessin restes de casa, n’hi hauria una que cridaria amenaces aleatòries.

Un dia, un client em va demanar que escollís un bon vi per sopar. No era una sol·licitud inusual, però la seva raó era que serviria de còpia de seguretat d’una ampolla especial que va trobar mentre netejava l’armari. Li preocupava que pogués ser un error. Naturalment, li vaig preguntar què va descobrir.

Vaig ajudar els clients amb vins, emmagatzemava el refredador de la cervesa i vaig escriure xerrades. I, com que treballava en una botiga de queviures, també vaig dirigir la gent cap al passadís de paper higiènic.

'A 1982 Haut-Brion ,' ella va dir. Vaig emprenyar l’esment d’aquest llegendari vi d’una verema llegendària. També admetré ser escèptic. Com es pinta un novell de vi pels foscos recintes d’un armari i descobreix un tresor d’aquest tipus? Més al punt, com va ser ella qui la va trobar i no, bé, jo? Em fa vergonya dir que deixo que l’enveja emboliqui la meva actitud, però em vaig recuperar per ajudar-la a seleccionar una ampolla més modesta, però molt fina.

Quines possibilitats tenia encara aquest Haut-Brion? Podria haver estat cuinant a l’armari durant anys. Tot i així, vaig haver de treure la broma cansada que si ella i els seus amics necessitaven ajuda per beure-la, podia passar-hi per ajudar-me. (No és d’estranyar que ningú no m’acollís mai a aquesta oferta i sembla espantosa a la vista. Ho sento.)

Vaig tornar a les meves funcions habituals: vaig ajudar els clients amb vins, vaig emmagatzemar el refrigerador de cervesa i vaig escriure xerrades. I, com que treballava en una botiga de queviures, també vaig dirigir la gent cap al passadís de paper higiènic.

Quan el meu torn es va acabar aquell vespre, aquell client va tornar. Estava al mig del sopar en un apartament proper, per poder robar. Després d’una ràpida salutació, va revelar l’ampolla oberta, no del tot buida, de l’Haut-Brion. Curiosament, el meu primer pensament va ser: 'No es pot tenir una ampolla de vi oberta a la botiga de queviures!' Aquest instint es va desterrar ràpidament quan es va oferir a abocar-me una petita quantitat.

Volar a cegues mentre tastava vi

La nostra cambra antiga es va convertir en una sala de tasts. Sempre va ser un viatge tenir una visita a un enòleg elegant i abocar vins enmig de cubells de fregona, una muntanya de paquets de 12 de PBR i diversos detritus del negoci de la venda al detall.

Però, en aquesta ocasió, hi vaig ser perquè vaig rebre un petit abocament de Haut-Brion. La meva nova clienta preferida va tornar al seu sopar. Vaig tancar la porta, vaig fer una pregària ràpida perquè no em paginessin i em centrés en el vi.

Hauria d’haver somiat amb gaudir-ne en un restaurant elegant, amb vestit i mirant als ulls d’un amant. Tot i això, d’una manera estranya, semblava l’escenari perfecte per apreciar-lo, lliure de distraccions i artificis. Només jo i la galleda de la fregona. Què romàntic.

El veredicte sobre el Haut-Brion? Va ser espectacular, digna del seu estatus llegendari.

L’experiència em va recordar que el vi ens anima a viure el moment, a agafar el que ve i mai a perdre la capacitat de sorprendre’s.

Per desgràcia, no va haver-hi temps de perdurar-se en aquest somni. Un client necessitava saber on trobar la brossa del gatet.